Conte Breu de la flor dels nou pètals

Hi havia una vegada un poble que tenia nom d'esclats vermellencs i entusiastes, i que volia arribar a ser ciutat, però que feia flaire de resclosit perquè les flors que representava no havien acabat de badar-se mai amb tota la seva ufanor. Era i havia estat tan poruc i tancat, aquest poble, que s'havia convertit en un pobre ermot - sense hortènsies, valls ni eres, ni cap arbre que li fes ombra -, on regnava la desconfiança, l'àrid partidisme, la fal·lera batalladora, la divergència i la desunió; i on es redreçava cada dia més el rostoll assedegat de l'interès, la demagògia i la confrontació.

Un pagès que volia entrar a la casa gran - i que tenia la competència d'alguns cases que així mateix ho pretenien però que, com tots plegats, també havien girat la pell -, es creia capaç d'esmenar la situació amb l'ajut d'un altre de més popular però disposat, així mateix, a escombrar-ne la minsa collita sobrant cap al seu niu. Però aquella casa mitjana que lluitava al bell mig de l'ermot, feia temps que s'havia convertit en presonera de les seves promeses. Perquè arriba un moment que els somnis encongeixen - sobretot quan no es té la frescor ni la mesura necessàries - ni es poden controlar els grans danesos, vigilants i murris, ni les girades traïdores de voltors i albatros, complaents, interessats i oportunistes, a l'hora de femar-los i fer-los realitat.

Amb tot això, hi havia una gent del poble que asseguraven ser molt francs; i que pretenien agranar-ne, amb ginesta d'escombra, les llavors de la intolerància i de la disputa, tot canviant-les per un altre fruit miraculós que n'adobés l'ermot i n'engrandís la casa - en un somni generós i plural que havia de fructificar arreu del poble; obrir-ne els pètals a tothom; i inundar-los amb la verdor insultant de l'esperança -, fins a aconseguir fer més grans i fèrtils les il·lusions en els cors eixorcs dels seus habitants.