La gravetat del context social, econòmic i polític actual ha sacsejat durament la vida diària de molts ciutadans i ciutadanes; una difícil situació que s'ha vist agreujada per decisions polítiques erràtiques, regressives i injustes.
Crec que no m'equivoco gaire si afirmo, a aquestes alçades del partit, que el govern de Catalunya està essent ineficaç a l'hora de resoldre els problemes dels catalans i les catalanes -més aviat ha contribuit a agreujar-los- i que està recollint uns resultats ineficients socialment però també econòmica -tot i les profundes retallades, el dèficit de la Generalitat no s'ha reduit substancialment (3'3% de dèficit aquest 2011, en govern de CiU; i 4'2% en govern d'entesa l'any 2010)-.
Malgrat la maldestre gestió del govern d'Artur Mas, la sensació imperant és que Convergència i Unió pot ocupar el Palau de la Generalitat per uns quants anys més. L'executiu es desgasta però no es visualitza una alternativa de govern seriosa, i ens trobem amb una oposició -al Parlament i al carrer- fragmentada i desorganitzada.
Ha arribat el moment d'alçar la mirada més enllà de sigles i etiquetes.
Cal que els ciutadans i les organitzacions de sensibilitat social i progressista teixeixin una estratègia conjunta per tal d'aglutinar majories i poder formar, en última instància, un govern de progrés. El plantejament d'aquesta idea no es refereix a un nou tripartit: aquest va ser un pacte entre les elits polítiques, vertical, de dalt a baix, i que molts sectors no van acabar d'entendre per manca de cultura de coalició al nostre país. Cal una aliança forjada des de baix, rebutjant l'exclusivisme dels partits polítics -hi han de capiguer associacions progressistes, organitzacions sindicals, entitats culturals, etc- i fortament arrelada socialment i en el territori. Molts sectors de l'esquerra i del centre-esquerra s'estan referint a aquesta qüestió, entre els quals cito molt especialment el moviment Avancem!.
Quins són, al meu parer, els eixos principals sobre els quals ha de pivotar aquesta aliança de progrés, amb vocació de govern?
1 - Repensar el marc d'autogovern de Catalunya a partir del dret a decidir.
La Sentència de 2010 contra l'Estatut d'Autonomia, violant la decisió presa pels ciutadans de Catalunya en referèndum, esquerda seriosament el pacte constitucional dut a terme durant la transició. Aquest escenari ens porta, irremediablement, a la necessitat de repensar des de Catalunya la relació política que volem mantenir amb el nostre entorn més immediat. Hem de decidir col·lectivament a on volem dipositar la nostra sobirania, amb qui volem compartir institucions i la manera en què volem fer-ho; tot plegat sense renunciar a la vocació europeïsta del nostre país i a la seva necessitat de construir estructures d'estat.
2 - Catalunya, subjecte polític en la construcció europea.
La globalització del poder ens obliga a desplaçar la governança política i econòmica de forma vertical, del tradicional estat-nació a noves estructures supraestatals. A casa nostra, aquest fenòmen es tradueix en més Europa (l'Estat o superestat del segle XXI), doncs el context actual demana a crits una verdadera unió política i no una simple harmonització monetària. En aquest context, Catalunya pot jugar un paper protagonista en la construcció dels anomenats Estats Units d'Europa a partir de les seves ciutats, columna vertebral del territori, i en el marc de l'eurorregió Pirineus-Mediterrània.
3 - Més recursos per a les oportunitats: reforma i pacte fiscals.
La crisi econòmica -i les polítiques de retallades i d'austeritat extrema- s'han endut per endavant una multitud d'elements imprescindibles pel futur d'un país, entre els quals destaco de forma genèrica les "oportunitats". Els ciutadans percebem, amb desesperança, que s'han reduit notablement les oportunitats de trobar feina, de formar-nos, d'accedir a l'habitatge, de millorar el nostre dia a dia... i la política ha d'aconseguir crear noves oportunitats i distribuir-les equitativament per tal d'ensortir-nos d'aquesta difícil situació. Per a fer-ho, necessitem acabar amb el nostre dèficit més important, el social; reduint dos altres dèficits -fiscals- per obtenir més recursos: el de Catalunya respecte la resta d'Espanya (via pacte fiscal que millori el nostre model de finançament) i el de les classes populars i mitges respecte les classes altes (via reforma fiscal que persegueixi augmentar els ingressos seguint la màxima de "qui més té més paga"). En resum, més diners per al nostre benestar i per crear oportunitats per a les persones.
4 - Nou impuls al coneixement, educació i I+D.
L'economia basada en el totxo, en l'especulació i en el diner fàcil i ràpid crea forts desajustaments i no és sostenible a llarg termini. Ara mateix, per exemple, tenim la oportunitat d'apostar per un model de dubtosa conveniència acceptant el projecte d'Eurovegas o rebutjant-lo. Hem de decidir si volem ser Nevada o Massachusetts. Hem de decidir si volem ser la colònia turística d'Europa (España y olé) o un pol d'atracció de talent. La hipotètica aliança de progrés ha d'apostar clarament per la segona opció: Investigació, recerca, innovació. Només d'aquesta manera aconseguirem crear valor afegit per a la nostra societat i també per a les nostres empreses, guanyant competitivitat i impulsant un model de creixement més equilibrat.
5 - Compromís amb el medi ambient. Cap a la transició energètica.
El compromís amb les generacions futures s'ha de traduir en l'aposta per una economia més verda, per un canvi de model productiu i energètic orientat al benestar i a la sostenibilitat i no al malbaratament de recursos i al consum massiu. En la lluita per la consecució de l'anomenada tercera revolució industrial s'ha d'advocar per la progressiva implementació de les energies renovables i alternatives fins que aquestes substitueixin als combustibles fòssils.
6 - Reordenació territorial i simplificació dels nivells administratius.
No pot ser que a Catalunya estiguem governats per municipis, consells comarcals, diputacions provincials i les futures vegueries. Entre el municipi -l'administració més propera- i el govern de la Generalitat només hi hauria d'haver un nivell administratiu, el més raonable del qual serien les vegueries. Els consells comarcals haurien de ser substituïts per consells d'alcaldes i les diputacions, si no es poden abolir -doncs això no és competència de la Comunitat Autònoma- s'haurien de buidar de contingut. Així mateix, el mapa municipal també hauria de reduir-se mitjançant la fusió de municipis tot seguint criteris geogràfics, històrics, demogràfics i econòmics. La figura de l'Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) hauria de servir per trobar "l'encaix" de les diferents realitats locals primerenques en un futur mateix municipi.
7 - Regeneració de l'espai públic.
Els casos de corrupció, el clientelisme, la manca de transparència i participació i la ineficàcia d'algunes institucions per resoldre molts dels problemes de la societat actual han erosionat fortament l'espai públic. Allà on no hi ha institucions hi ha barbàrie, però allà on les institucions són ineficaces o estan "segrestades" per les males pràctiques en la gestió pública es devalua notablement la qualitat de la democràcia. Per aquesta raó cal una doble solució: Institucions endins, tolerància zero amb la corrupció i exemplaritat en l'exercici de la funció pública; i institucions enfora, ferm compromís amb la participació de la ciutadania en els processos decisoris.
Aquests set eixos que acabo d'apuntar són indicatius i susceptibles d'ésser ampliats i/o matitzats. En tot cas, demano a qui correspongui que comenci a treballar per la consecució d'un govern de progrés per a la Catalunya del 2014, un moment crucial en el que s'haurà de realitzar, englobant tot allò que s'exposa més amunt, un doble pacte estratègic: el pacte social i el pacte nacional. Progressistes de Catalunya, uniu-vos!
»
- Afegeix un comentari nou
- 663 lectures
El gran problema que hi ha a l'hora de construir una gran unió progressista, a diferència d'altres països, és que una part dels sectors autoconsiderats "progressistes" no reconeixen Catalunya com a subjecte polÃtic en si mateix, si no com a part d'un subjecte polÃtic més gran ... Penso, per exemple, amb gent com en Pere Navarro que ha manifestat estar encontra del concert econòmic perquè seria "insostenible per al conjunt de l'estat".
Si no tant sols jugues sobre el mateix tauler resulta complicat jugar la mateixa partida.
Parles en el primer punt que cal reconèixer el dret a decidir de Catalunya (cosa que, com ja t'he dit, una part dels sectors "progressistes" no acceptarien), però en el punt 3 parles de pactes fiscals ... No entenc massa bé com poden compaginar-se les dues coses i tampoc no entenc com es pot seguir defensant pactes fiscals amb Espanya qua l'estat espanyol ha incomplert sistemà ticament tots els pactes fiscals que ha pactat amb Catalunya. Si la gestió de Catalunya dels seus propis recursos ha de dependre de la bona voluntat (pactada, o no) de l'estat l'empresa està condemnada al fracàs des del principi ...
Entenc molt bé que aquesta sigui la via que defensa CIU, ja que mantenir la gent entretinguda en projectes que no acabaran portant a res i anar fent passar els dies és la seva estratègia des de temps immemorials, però de debò creus que aquesta és una bona premisa a tenir en compte de cara a la construcció d'un futur pacte progressista ?? jo crec que no.
Per últim, sobre quan parles de la simplificació territorial i la implantació de les vegeries. Recorda que les vegueries varen ser una proposta d'ERC que pretenia simplificar l'administració unificant consells comarcals i diputacions i reorganitzar la distribució territorial seguint criteris més lògics en funció de les caracterÃstiques pròpies de cada territori. Qui va tombar la llei de vegueries va ser el govern de l'estat (per cert, controlat en aquell moment per el PSOE) que va impedir la supressió de diputacions i consells i va ser ell qui va proposar la implantació de les vegueries com un nivell extra d'administració. Evidentment, la impantació de les vegueries com un nivell adicional, en lloc de simplificar els que ja hi havia, anava encontra de l'esperit de la llei, raó per la qual ni es va aplicar ni s'aplicarà .
La premsa espanyola, molt hà bilment, va plantejar les vegueries com un element d'engreix de l'administració (malgrat la idea era del govern espanyol!) per desautoritzar el govern de Catalunya i desprestigiar la idea de cara a evitar futures implantacions.
Només volia fer l'apunt perquè en el teu comentari m'ha semblat que es volien retratar les vegueries com un element inútil i una menjadora més de la carregadissima i ineficaç administració en lloc de una solució per a descongestionar-la, que és per el que es varen idear.
Si no hi hagués un problema nacional, a Catalunya tindriem només un gran partit de centre-esquerra com els països amb una sola gran clivella: la social -i, a tot estirar, un partit minoritari d'esquerra radical-. Per aquesta raó el que proposo és crear una mena de "convergència d'esquerres" on el fet nacional no ens separi. Tanmateix, evidentment, s'ha de treballar per definir-nos en l'eix nacional i per superar, ja, aquest debat. D'aquà la proposta del dret a decidir i el meu èmfasi en Europa.
Un cop acceptat això, és normal i legÃtim que, estant d'acord en què Catalunya vol un Estat, cadascú dissenyi estratègies diferents a l'hora d'aconseguir-lo i de compartir-lo -o no- amb altres estructures polÃtiques. Sobre el concert econòmic, ja n'hem parlat: hi estic en contra. Si volem mantenir relacions amb Espanya com a estat compost, el concert econòmic no és sostenible, a més d'inconstitucional. I si el que volem és la independència, no té sentit defensar una relació econòmica amb Espanya (encara que sigui via concert). Per tant, la postura més incoherent aquà és la defensa del concert econòmic.
Si som pragmà tics i necessitem recursos, ens cal un pacte fiscal realitzable. I a partir d'aquà ja discutirem sobre com volem l'agència tributà ria o la clau de la caixa. Respecte els pactes fiscals que s'han realitzat fins avui, l'anterior govern de l'Estat va invertir a Catalunya de la manera que aquesta va ser primera CCAA en inversions estatals ( http://www.interempresas.net/Obres-publiques/Articles/52455-Catalunya-es... ). Es va complir el nou sistema de finançament, excepte el "punyetero" fons de competitivitat, que encara està en l'aire. És l'actual govern qui ha paralitzat el que es desprèn de la disposició addicional tercera de l'Estatut.
I del 15% de l'IRPF que l'estat cedia a les CCAA als anys 80's i 90's, ara hem passat al 50% (com també de l'IVA i el 58% dels impostos especials). El finançament de les CCAA ha millorat substancialment en els últims anys tot i que l'administració central encara està sobrefinançada -tenint en compte que el major pes de la despesa pública la suporten les CCAA, com sanitat i educació-.
O sigui, si el que busquem és un xoc de trens amb l'Estat, diguem-ho clar; ara bé, si volem un bon pacte fiscal per Catalunya, posem-nos-hi.
Sobre les vegueries, la resposta és encara més senzilla: El Tribunal Constitucional va declarar que les vegueries només s'acordaven a la Constitució si s'implantaven com un nivell extra -perquè per eliminar les diputacions cal canviar la Constitució-.
No vull ser irònic, la ironia és tan sols l'aparença.
Primer, no creus que el tÃtol d'aquest article no hauria de ser "Progressistes de Catalunya: uniu-vos a nosaltres!" o és que aquest escrit, Carles, és una justificació per a demanar la teva incorporació a ERC? Per què?:
1. No et caldria repensar el marc d'autogovern de Catalunya a partir del dret a decidir. ERC ho té pensat i repensat.
2. ERC, tota Catalunya (no tan sols el PSC) es considera subjecte polÃtic en la construcció europea, inclús els partits filofeixistes.
3-4-5. El programa d'ERC contempla més recursos per a les oportunitats, nou impuls al coneixement, educació i I+D i compromÃs amb el medi ambient.
6. Vista la resposta d'en Joan, no crec que aquest punt sigui un problema.
7. En quant als "casos de corrupció, el clientelisme, la manca de transparència i participació i la ineficà cia d'algunes institucions per resoldre molts dels problemes de la societat actual", aquÃ, Carles, et trobaries molt més còmode. És possible que sigui perquè ERC no ha tingut el poder del PSC, és possible que sigui perquè ERC té mecanismes de control o d'autoexigència superiors al PSC. El que és segur és que, en aquest punt, et trobaries molt més còmode.
Juanjo, ni una cosa ni l'altra: no hi ha d'haver organitzacions que actuin com a pol d'atracció ni tinc pensat demanar la meva incorporació a ERC.
Precisament, per la multitud de punts que uneixen al PSC, ICV i ERC demano unitat -que no necessà riament unió- per poder formar un govern catalanista i d'esquerres.
Ja que parles de mi, ERC i ICV -partits dins dels quals em podria sentir còmode- parteixen d'uns plantejaments polÃtics diferents als dels meus. ERC és un partit bà sicament nacionalista independentista, que entre "esquerra i paÃs" escull "paÃs", com van dir en l'últim congrés (quan per mi ambdues coses són indestriables i trobo rellevantÃssim el fet social) i ICV prové de l'antic PSUC; de tendència comunista, i dins d'EUiA encara hi podem trobar trotskistes i algun comunista ortodox. Jo provinc d'una altra herència (ideològica): la del republicanisme federal, el progressisme d'esquerres i el socialisme democrà tic.
Ara bé, a partir d'aquests punts de partida diversos (d'aquà que cadascun militem en formacions diferents), l'evident proximitat ideològica en molts aspectes (les tres formacions són d'esquerres i catalanistes) facilita que podem convergir en moltes propostes programà tiques concretes. De fet, aquests set punts han estat redactats perquè la gran majoria de progressistes de Catalunya les puguin assumir.
Com pots comprendre, no sóc un especialista en ERC, de fet no soc especialista en cap partit perquè (i comprenc que potser és una limitació) em veuria obligat a defensar coses que per a mi no tenen defensa.
I, com tu, no veig perquè els conceptes "esquerra" i "paÃs" han de ser objecte d'elecció. Al contrari, quan més paÃs, més esquerra i a l'inrevés (i sempre tenint en compta la meva prevenció a l'etiqueta "esquerra" en lloc de "progressisme" a causa del mal ús que s'ha fet d'aquella paraula).
Però, vist des de fora, no sé si ERC va escollir "paÃs" o va voler compensar la vessant "esquerra" que havia quedat desequilibrada i que les urnes van castigar.
I, en aquest sentit, si creus que les dues coses son indestriables, no creus que el PSC tria "esquerra" per davant de "paÃs" i que, per això, les urnes l'han castigat?
Hi ha un altre punt que voldria comentar: Dius "Molts sectors de l'esquerra i del centre-esquerra s'estan referint a aquesta qüestió, entre els quals cito molt especialment el moviment Avancem!". Però aquest és un moviment liderat per Joan Ignasi Elena del PSC. Per aquest motiu era lògic que pensés que el tÃtol hauria de ser Progressistes de Catalunya: uniu-vos a nosaltres!. La qual cosa no em semblaria gens malament a condició que quedés prou clara. Si no, sembla una estratègia per a captar afiliats d'ERC i ICV, cosa legÃtima però de difÃcil sortida si han d'anar al PSC encara molt vinculat al PSOE.
Precisament, Juanjo, critico que el PSC hagi escollit "esquerra" abans que "paÃs", quan ambdós elements són indestriables (i el mateix opino d'ERC per l'altra banda).
Sobre el moviment Avancem, l'he volgut citar des de la meva particular "trinxera"; però no amb à nims de que els altres abandonin la seva i s'uneixin a la meva, sinó amb l'objectiu de que tots abandonem la nostra i n'excavem una de comuna.
Doncs compta amb mi, sense ironia, si és aixÃ.
I ara una pregunta d'ignorant: Per què a Espanya l'esquerra està tan diversificada i la dreta tan unida? Per què a Catalunya passa el mateix? Amb la ideologia per una banda però també amb el concepte "paÃs".
Fraga, que el mal ho va fer molt bé, va aconseguir agrupar tots els grups, des de la ultradreta a la dreta moderada, en un sol partit i amb això llavors va guanyar i ara tornen a guanyar. Cóm pot ser que a Andalusia, Extremadura, GalÃcia, Astúries, hagi guanyat el PP? Val, la crisi, el cà stig per la gestió, altres problemes (comuns a tots el partits), però canviar PSOE per PP com si fos Espanya un paÃs d'empresaris?
Ja sé que tots els partits tenen les seves caracterÃstiques particulars que els identifiquen, però no té cap sentit que dos o tres partits que defensen un mateix concepte ideològic perdin perquè no sumen els seus vots.
Una de les coses que ataca el moviment 15-M és aquestes estructures velles de partit que, de vegades (en realitat jo crec que sempre), passen per davant de la defensa de la ideologia o de la defensa del "paÃs".
El partits conservadors tenen més clar el que volen (guanyar) i les seves unions són més rendibles.
A Espanya crec que l'explicació és la següent: Els partits polÃtics de la famÃlia d'esquerres estan diversificats com arreu d'Europa (amb l'existència d'un gran partit socialdemòcrata i un altre de minoritari de l'esquerra radical, fill del comunisme; i tot de grupuscles encara més radicals però de caire extraparlamentari); mentre que trobem a faltar aquesta diversificació a la banda dreta amb l'absència rellevant d'un partit d'extrema dreta (a l'estil Front Nacional francès o Partit per la Llibertat holandès). L'explicació és clara: el pes del franquisme en el nostre sistema polÃtic i de partits encara és rellevant. No existeix un partit d'extrema dreta perquè està absorbit pel PP, on hi conviuen nacionalcatòlics, pseudofeixistes, liberals de centre-dreta, neoliberals i conservadors clà ssics.
A Catalunya la realitat és més complexa, tenim la clà ssica clivella social (esquerra - dreta) però també la nacional (Catalunya - Espanya), i això fa que tinguem un sistema de partits més ric. El principal problema -i històric- de l'esquerra, però, és la incapacitat d'entendre el fet nacional i/o d'abordar-lo amb solvència. Dins de la socialdemocrà cia trobem els socialistes "de manual" que veuen incompatible la doctrina internacionalista amb la defensa d'uns interessos nacionals comuns, d'altres (i aquests) segueixen amb un federalisme "tossut" que ha de ser reformulat. Dins d'altres formacions, també, aposten per una radicalitat independentista que crec que tampoc s'adiu amb una majoria social sòlida (i repeteixo això de "sòlida").
És per aquesta raó que en les eleccions autonòmiques sempre ha guanyat Convergència i Unió: són els que millor encarnen la sensibilitat nacional del paÃs (i als resultats electorals em remeto), deixant de banda hà bilment la qüestió esquerra - dreta. Ja ho sabem: "jo no em fico en polÃtica, per això voto Jordi Pujol". Altra cosa és que sigui criticable la hipocresia de pactar amb el PP, l'estratègia del peix al cove, la priorització dels interessos "de classe" als de paÃs, i un llarg etcètera de qüestions més que el defineixen -al meu parer- com un partit conservador.
Que hagi guanyat el PP enfront del PSOE en un paÃs d'esquerres respòn al vot econòmic: quan tenim la butxaca plena, renovem l'executiu en curs; quan no, el castiguem.
D'acord amb la reflexió sobre l'anacronisme del disseny dels partits polÃtics. Hem de treballar en organitzacions més obertes, més permeables, menys "enquadrades". I ho hauria de liderar una esquerra que, des de les seves respectives formacions, sapigués extendre les seves fronteres i compartÃs espais comuns amb els altres partits d'ideologia semblant.
Grà cies, Carles, moltes grà cies. Tan sols una objecció: "La hipocresia de pactar amb el PP". Per raons òbvies locals.
Guy Mollet (socialista) va escriure: "La coalició polÃtica és l'art de portar la sabata dreta al peu esquerre sense que surtin durÃcies". Cap partit, de cap color, rebutjarà governar (le seva obligació davant els seus votants) per no pactar. A condició que les condicions siguin les més clares possibles i acceptables.
Grà cies de nou.
Ho sento, Carles, mentre escrius aquà coses puntualmente discutibles però plenes de sentit comú i de visió adaptada a la realitat, altres van desfent aquest camÃ:
"Jo sóc federalista i no crec que existeixi el dret a decidir; per a mi, és tant democrà tic reconeixe'l com no fer-ho" ha declarat Caamaño (PSOE) demanant al PSC que pari quiet amb les demandes de més autogovern i "s'aturin ja les negociacions dià ries sobre la lleialtat a un projecte comú com és Espanya".
Les declaracions del Caamaño són llargament comentables, per dir-ho d'alguna manera. Partint de que no estic d'acord amb els seus plantejaments, sà que és cert que té raó. Ell és un constitucionalista de prestigi i sap el què diu.
"Democrà cia" és el govern (o "poder", "kratos") del poble ("demos"). Primera qüestió a abordar: Qui té dret a decidir? El "demos". Segona qüestió a abordar: qui és el "demos"? aquà venen les primeres diferències de plantejament. Els que som catalans i catalanistes reivindiquem la nostra sobirania perquè creiem que el "demos" és el conjunt dels catalans i les catalanes, sens perjudici d'ajuntar-nos -excercint el nostre dret a decidir- amb la resta de ciutadans i ciutadanes de l'estat espanyol. Però tenim clar quin és el subjecte polÃtic primerenc.
Pel senyor Caamaño el "demos" és el conjunt del poble espanyol, en tant que la Constitució aixà ho defineix ("indisoluble unidad de la nación española"). Quan el conjunt del poble espanyol, doncs, plebiscita una Constitució que no reconeix el "dret a decidir", és tant democrà tic reconèixe'l com no fer-ho (en tant que, democrà ticament, el conjunt del poble espanyol ha decidit que aquest dret no existeix, doncs l'únic "demos" és la totalitat de la ciutadania espanyola).
De fet, en la majoria d'estats compostos el dret a decidir no existeix. No té sentit, per exemple, que l'estat alemany reconegui el dret a decidir dels seus landers si aquests no l'exerciran mai. És inútil legislar sobre quelcom impossible. Canadà , per exemple, si que reconeix el dret perquè està basat en quelcom molt possible (i que ja s'ha exercit), que és el cas de la singularitat del Quebec.
En el cas espanyol, doncs, seria una senyal de maduresa i d'autoconeixement que un futur procés constituent es plantegés incloure aquest dret a la Constitució; doncs el nostre cas és més semblant al canadenc que a l'alemany.
La Constitució. El veritable problema de legalitat en allò que estem parlant. La Constitució va neixer com una eina per a superar quaranta anys de dictadura i que el poble espanyol va aprovar majorità riament i amb la il·lusió del que comença a caminar. Però la Constitució es va aprovar al Congrés per 345 vots a favor i 325 vots en contra (Aliança Popular va votar en contra, precisament). La Constitució era una eina perfecta al seu moment per començar a caminar però que en certs aspectes s'ha volgut considerar com una BÃblia inamovible. En els aspectes d'aquest debat, malauradament.
Què vol dir constitucionalista? Que posa la Constitució com l'únic referent per a decidir certs temes. Crec que tothom pensa que la Constitució és millorable i que s'ha de millorar. Que aquells acords per a proporcionar una eina fonamental eren i són millorables. Però ni el PP ni el PSOE canviaran la Constitució en el que correspon a allò que estem comentant.
Aquest futur proces del que parles mai existirà . Mai s'inclourà aquest Dret a decidir a la Constitució perquè ni el PP ni el PSOE el volen, creus el contrari?. Sabut això, qualsevol consideració del Dret a decidir no pot passar per la Constitució, com a mÃnim per aquesta Constitució. Entenc la postura del PSOE i entenc la postura del PSC com a representant del socialisme a Catalunya però no entenc la del PSC com a representant del socialisme catalanista a Catalunya. Crec que és una qüestió de proporcions. La vessant espanyolista del PSC és més important que la catalanista i l'elecció dels seus dirigents és una mostra. Tampoc passa res si aquesta és la realitat. Però la defensa del Dret a decidir ha de començar per casa.
Crec que sà es possible la unió dels sectors més progressistes a Catalunya per damunt de les sigles però no veig que aquesta inclogui, de moment, el PSC que accepta la Constitució actual perquè seria una contradicció.
Jo sóc dels que pensa -potser per raons generacionals, però també ideològiques- que el pacte constitucional de 1978 s'ha esgotat. Una altra discussió és si hi ha voluntat polÃtica per reformular-lo.
Jo ho tinc clar: si la resta de l'estat no accepta el dret a decidir l'haurem d'exercir nosaltres. I aquesta ha de ser la pedra angular -pel que fa a la qüestió nacional- d'una hipotètica unió de l'esquerra i el centr-esquerra català .
Potser no té res a veure amb el teu article, Carles, o potser té molt. Aquestes són les paraules del document escrit per Charlotte Corday i que portava entre la seva roba quan va assessinar Marat el Juliol de 1793:
"Dirigido a los franceses amigos de las leyes y de la paz. ¿Hasta cuándo, oh malditos franceses, os deleitaréis en los problemas y las divisiones? Ya bastante y durante mucho tiempo los facciosos y bribones han puesto su propia ambición en el lugar del interés general; ¿por qué, vÃctimas de su furor, se han destruido a ustedes mismos, para establecer el deseo de su tiranÃa sobre las ruinas de Francia?... ¡Trabajamos en nuestra propia perdición con más celo y energÃa que el que hemos empeñado jamás para conquistar la libertad."
Han passat 219 anys, canvieu França per Espanya i Catalunya. Les paraules mantenen la seva vigència.
Mentrestant,
De Guindos creu que la recessió s'ha agreujat,
La Policia desallotja a instà ncies de Rouco els desnonats que es van refugiar a la catedral de la Almudena,
50.000 Ha cremen a València just desprès de ser retallat un 14% el pressupost dels bombers, construït el circuit de F1 i rebut el Papa,
Rajoy transmet a Fabra "tot el suport del govern" pels incendis i marxa a veure 'la Roja',
pugen la llum, el gas i el butà ,
.......
I Islà ndia renova de nou el mandat al president que va plantar cara als bancs.