Mercats i alternatives

"El meu principal adversari no té nom, ni rostre, ni partit. No presentarà mai la seva candidatura ni serà mai escollit però, tanmateix, ens governa. El meu principal adversari és el món de les finances".

Aquesta enrogida declaració (en un temps en què la socialdemocràcia sembla destenyida) ha estat pronunciada pel socialista François Hollande, candidat del PS a la presidència de la república francesa, que s'haurà d'enfrontar a un decadent Sarkozy en el termini de tres mesos.

De ben segur que molts progressistes, si Hollande surt vencedor de la contesa electoral, ens n'alegrarem per França però sobretot per Europa. I la cirereta damunt del pastís la pot posar l'SPD si venç les eleccions davant de Merkel l'any vinent.

En aquest sentit, els socialistes i socialdemòcrates de la Unió han de teixir una alternativa creïble i realista a l'actual model liberal - conservador imperant. Davant de les retallades i de l'austeritat portada a l'extrem, que escanya tota possibilitat de recuperació econòmica, els progressistes europeus han d'apostar per un model que combini rigor pressupostari i reactivació econòmica per tal de recuperar la senda del creiexement i sortir de la crisi.

El debat ha de ser de despeses però sobretot d'ingressos. Saben que les grans fortunes espanyoles han vist augmentar el seu patrimoni en un 6% en plena crisi? O que el mercat de cotxes de luxe ho ha fet en un 83%? Saben que el sou mig d'un treballador del banc Goldman Sachs és de 369.697 euros anuals?

Doncs aquí l'altra cara de la moneda: Saben que si s'instaura una taxa sobre les transaccions financeres a nivell comunitari es podrien recaptar uns 55.000 milions d'euros l'any? O que si s'aconsegueix reduir en 10 punts el frau fiscal a Espanya ingressariem 38.500 milions d'euros addicionals (sabent que el Pla d'ajustament de Rajoy és de 40.000 milions d'euros)?

Això només són exemples. Hi ha alternatives, però cal posar-les en pràctica.

Aquestes són mesures que hem de prendre, primer de tot, per sortir de l'atzucac en el qual estem immersos. Però de què serviria superar la crisi (amb major o menor eficàcia, amb més o menys cicatrius) si no abordem les causes de fons que l'han causat? Què n'hem d'extreure de tot plegat?

La primera gran conclusió és que les receptes neoliberals són un llast no només per la societat (doncs provoquen desigualtats i generen pobresa) sinó també per l'economia. El mercat falla, el capitalisme salvatge s'acaba colapsant, no és la primera vegada que succeeix. Ho hem de tenir ben clar. Hem d'aplicar la triple R: Regulació, regulació, regulació.

I com a segona gran conclusió, abadonar la triple D de Dèficit i abraçar la triple I: Ingressos, ingressos, ingressos. L'objectiu a llarg termini? Dependre menys del deute, recuperar l'autonomia.

Hem de reivindicar el paper central de la política com a reguladora de la societat. Ens han de governar els representants que hem escollit democràticament i no l'adversari sense nom ni rostre, com diria Hollande, que amb un sol moviment pot posar en escac a països sencers, obligant-los a realitzar ajustos completament antisocials en nom de la "competitivitat".

La conclusió final: Els mercats al servei de la política, del bé comú, i no la política als serveis dels mercats.