Deu dies després

Sempre he pensat que allò més tradicional de les conteses electorals, més enllà del seguiment de l'escrutini al final de la jornada, són les reaccions que es produeixen a partir de l'endemà. Suposo que és per aquesta raó que he esperat uns deu dies a deixar per escrit, en aquest espai, alguna reflexió sobre el 21N.

Durant el dia després i següents, als mitjans de comunicació parlen i escriuren desenes d'opinadors i desopinadors professionals, els politòlegs desgranen totes les estadístiques hagudes i per haver a la tercera plana dels diaris i els guanyadors declaren que han guanyat, i els perdedors també. Aquest últim aconteixement (el més tradicional de tots) només s'esfulla en casos molt excepcionals, aquells en què la derrota és tant inatenuable que el fet d'expressar un sol bri de triomfalisme acabaria d'emportar-se la poca credibilitat que les urnes no s'han atrevit a segar.

Aquesta activitat tant nostrada que és la sega, tant avesada a cometre magnicidis, ja va escapçar al Partit dels Socialistes de Catalunya la nit del 28N. Enmig dels "nostra culpa" d'alguns dels insignes dirigents del PSC, va brillar José Montilla pel fet de ser l'únic en atrevir-se a passar de la primera persona del plural a la del singular, presentant la seva dimissió com a primer secretari del partit. A partir d'aquí, autocrítica retòrica i repetició de resultats: 22M i 20N.

Arribat en aquest punt del drama socialista, que sembla competir amb la tragicomèdia de govern convergent per un premi en arts escèniques, és quan el to humorístic (quasi bé catàrtic) del present article es transforma en seriositat continguda. Estem a poc més de quinze dies d'un Congrés crucial pel PSC però sobretot pel país: Que el principal representant del catalanisme progressista i del socialisme democràtic a Catalunya recuperi l'espai perdut és una tasca que durem a terme els que tenim carnet però que gaudirem (si tot va bé) el conjunt de ciutadans i ciutadanes del país.

Recuperar l'espai perdut vol dir dues coses. Primera, reivindicar els valors fundacionals del PSC actualitzant-los a la realitat social de la Catalunya del s.XXI, i segona, reemprendre dues batalles de les quals n'hem resultat ferits: la de l'esquerra i la del catalanisme. Fer aquest doble gir ideològic (que no és més que recuperar la nostra identitat) combinant-lo amb una renovació a fons de cares i d'estructures ens servirà per aconseguir els ingredients necessaris per reconnectar amb la majoria progressista existent al nostre país.

Si no ho fem, la "S" i la "C" seran més necessàries que mai però la o el "P" deixarà de ser útil a la societat. És el gran repte: Que els ciutadans deixin de veure el PSC com a part del problema per a què aquest torni a ser part de la solució.