Exposició Jaume Vicens Vives i la nova Història

L’exposició Jaume Vicens i Vives i la nova història, 1910–1960 sobre la figura i l’obra de l’historiador Jaume Vicens i Vives (Girona 1910 – Lió 1960), coorganitzada per l’Editorial Vicens Vives i la Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales amb la col·laboració del Museu d’Història de Catalunya, es proposa remarcar quina ha estat l’aportació de Vicens com a gran renovador de la historiografia catalana i espanyola del segle XX.

Jaume Vicens és considerat com “un historiador dins del seu temps” -un temps històric marcat per l’impuls renovador de la Segona República, pel trauma de la guerra civil i la dura postguerra, i per l’intent de començar a superar el franquisme mitjançant l’obertura cap a l’Europa democràtica- i un referent en la creació d’una nova concepció historiogràfica dins la seva professió. En aquest sentit, l’exposició explica com l’obra de Vicens és una expressió d’aquest moment històric però, també, el fruit de la seva clara voluntat d’intervenir en el present, com a resultat d’una vocació política que va solapant-se a la seva vocació d’historiador.

Aquesta intervenció en el present té com a propòsit el “redreç” de Catalunya que, al seu entendre, passa per una prèvia renovació de la historiografia, entenent que no hi ha projecte polític que s’aguanti sense una adequada fonamentació històrica. La renovació historiogràfica proposada per Vicens descansa sobre una triple aposta: l’aposta per la història social i econòmica, en una època encara dominada per la història institucional; l’aposta per la història contemporània, en un context universitari on la primacia era de la història medieval; i l’aposta per la feina en equip, que el portarà a erigir-se en cap de “l’Escola Històrica de Barcelona”. L’apel·lació a l’“autenticitat” històrica, lluny de l’“ideologisme” dominant a la postguerra espanyola, i l’obertura a l’exterior són els altres elements constitutius de la “nova història” propugnada i assajada, en un temps curt i ple de dificultats, per Jaume Vicens i Vives.

Àmbits de l'exposició

L’exposició gira a l’entorn d’un doble eix: el fet que Vicens és el gran renovador de la historiografia catalana i espanyola del segle XX i, al mateix, que Vicens és “un historiador dins el
seu temps”. Jaume Vicens és, com tants altres intel·lectuals del segle XX, un historiador que respon a les inquietuds del seu temps i la seva obra és, alhora, tan fruit del seu moment històric
com de la seva mateixa voluntat d’intervenir en el seu entorn i de modelar el present. Per aquest motiu, l’exposició ha de subratllar el fet que l’obra de Vicens comprèn tant la seva aportació investigadora com la seva acció, en múltiples fronts (acadèmic, editorial, però també polític), per construir plataformes per a la necessària renovació de la disciplina històrica a l’Espanya de després de la guerra civil. L’exposició s’articula en una sèrie d’apartats que, amb un cert discurs narratiu, presenta les diferents etapes de la vida i l’obra de Jaume Vicens i Vives.